jueves, 26 de diciembre de 2013

QUAN DÉU ES FA PETIT

Un any més, arriben les festes de Nadal. Les campanyes de l'eix comercial de Creu Coberta, les de les grans superfícies, els llums amb formes de regals o de flocs de neu ens ho recorden; la televisió s'inunda d'anuncis de joguines i de perfums, de llagostins que parlen amb accent argentí, de bombolletes de cava i nens que mengen torró amb un somriure. Aviat començaran els dinars i sopars amb familiars amb qui no tornarem a parlar durant mesos, els passeigs per les fires que es munten als carrers de la ciutat buscant comprar tot allò que no necessitem.
L'època ideal, en resum, per a mostrar quin és el nostre poder adquisitiu. L'època de gastar, de consumir amb l'excusa de la trobada familiar.
Enmig, però, de tot aquest batibull, seguim trobant les mateixes pobreses de sempre. Potser hi ha qui les veu més en aquest període, i fem un esforç per a ser més “solidaris”; parlem d’esperit nadalenc” i donem una miqueta d'allò que ens sobra per a tranquil·litzar i adormir la nostra consciència durant la resta de l'any, ja que aquesta que no pot restar impassible davant de les misèries que assolen les vides de tants cada dia.
És per això, que, avui, us convidem a fer un petit alto i una petita reflexió.
Què celebrem per Nadal? Fàcil, direu: el naixement de Jesús. La pregunta, però, és més complicada: de naixements n'hi ha molts cada dia, i és clar que les persones properes al nounat ho celebren. Però alguna cosa ha de tenir d'especial el nen que jeu en la menjadora per a què ens en recordem encara avui.
Mirem-nos l'escena amb uns altres ulls.
Per començar, els cristians creiem que aquest nen petit que ha nascut en un indret tan miserable com una establia, que és fill d'una noia jove del poble, que s'escalfa entre els animals que allà hi ha i que només crida l'atenció d'uns pobres pastors, és, ni més ni menys, que el nostre Déu. Aquesta criatura fràgil, feble, totalment dependent de la mare, és el que les Escriptures anomenen “ el Totpoderós”, “el Senyor”, “el Creador”; la veritat és que, pensant en l'escena de la Nativitat, massa no impressiona.
I és que Jesús, amb especial força en el moment del naixement, és l'encarnació de Déu, la humanització de Déu: un home com tants, que neix, i que viurà i tindrà amics amb els que xerrarà i riurà, que passarà moments bons i dolents, que tindrà dubtes, que patirà, que estimarà i es preocuparà pels qui l'envolten, que estarà subjecte a totes les passions i totes les misèries que ens depara la vida a les persones. En el naixement veiem un Jesús profundament humà, i això ens fa sentir, en certa manera, si hi pensem, més a prop de Déu.
Perquè Jesús no és només això, és molt més: és la revelació de Déu.
Com conèixer Déu? És una realitat que se'ns fa inabastable. Com copsar, com contactar amb un ens que és infinit, etern, perfecte, omnipresent, omnipotent, omnibenevolent, des de la nostra realitat finita, efímera, imperfecta? Jesús, al ser Déu fet home, és el punt d'unió entre aquest transcendent que ens empetiteix i que escapa als límits de la nostra comprensió, i la realitat humana: a través d'Ell podem conèixer a Déu, a través del que ens va ensenyar, amb el model de vida que ens va proposar. El naixement de Jesús obre aquest vincle, ens dóna la seva referència per a encarar-nos cap a aquesta recerca de Déu.
Fixem-nos doncs en què ens revela de Déu aquest naixement, tot tornant a l'escena. És una escena de pobresa, de simplicitat, de senzillesa: el més humà que hi ha, sense afegits, sense additius, sense res que no sigui l'imprescindible; i, és clar, amb un gran component d'amor. És un aparador del més profund que hi ha en les persones. Aquí és on neix Jesús, on se'ns revela Déu als homes i les dones, on es fa un de nosaltres.
Mirant aquest nounat menut i fràgil, podem tenir una idea d'on començar a buscar a Déu: en els petits. Si Jesús, que és el més gran de tots, és tan petit, bé caldrà començar per aquí; després Ell en la seva predicació ho dirà, i posarà èmfasi en aquesta idea.
Jesús, en el seu naixement per primera vegada, dóna la volta als conceptes de petitesa i grandesa: els més grans seran els més petits, els primers seran els qui serveixin, hem de ser com nens. El Déu que ens revela, doncs, és un Déu profundament humà que es troba en el més intern de cadascú, en la nostra feblesa i en el nostre amor, en els trets que veiem en l'escena del naixement. Ens mostra un Déu que mira amb ulls de mare, que trobem en els moments autèntics i genuïns del dia a dia, i que ens anima a seguir buscant-lo en el servei dels altres i l’acollida del Regne avui i aquí.
D'això no se'n sol parlar quan es parla de Nadal, però són reflexions que el naixement de Jesús ens proposa, malgrat que de vegades quedin ofegades entre la manca de temps, els llums artificials, els pare Noels i els arbres de Nadal.
I tu, de què parles quan parles de Nadal?
José MªCastillo

No hay comentarios: