Quan he d’explicar la meva relació amb els Maristes, la història esdevé llarga. Crec que els conec des de sempre. No, no és cap exageració. Quan tenia un any, el meu germà gran ja anava als Maristes de Girona. I això, jo ho havia percebut sempre així, era important. Després hi passà el segon germà i la germana i, abans de poder-hi anar jo, en Pau –el gran- ja era a Les Avellanes de novici. Això encara ho era més d’important! I essent-ne alumna, ell va professar. Així que ja veieu, els Maristes eren part de la meva família. Anar a casa seva, era com anar a casa d’una tieta que et mima, o dels avis. I que t’eduquen.
Tota la meva educació espiritual l’he apresa amb ells (sense deixar enrere les monges i la parròquia). I n’he fet bandera orgullosa de la seva mentalitat oberta i ecumènica. Tinc una amiga que sempre em diu que sóc kumbaià. “I a molta honra”, penso. Els Maristes m’ensenyaren a viure la meva fe amb alegria i, sobretot, sense hipocresies.
I quan més tard, em vaig convertir amb mare i professora de la meva escola, no em vaig haver d’esforçar gens per donar allò de què m’havien omplert: l’amor per als nens i joves.
L’entorn de l’escola s’ha preocupat perquè la meva fe madurés i pogués compartir-la. He participat en cursos de formació, trobades del carisma Marista, cap de setmana a Les Avellanes... i, des de fa dos anys, en el Grup de Vida Marista que tenim a l’escola.
Han anat passant els anys, i el món ens canvia. Els joves amb qui treballo no tenen els referents religiosos i espirituals amb què jo vaig ser educada. Tot sovint m’assalten els dubtes de si serveixen per a res els nostres esforços. I llavors, quan els núvols volen fer ombra, sorgeix una trucada, una visita, un missatge en el mòbil d’un antic alumne que et recorda per alguna cosa concreta. I els del costat em recorden: “dona de poca fe, aquesta és la teva missió”.
Carme Fornells
No hay comentarios:
Publicar un comentario