La doctrina dualista

Els inicis de la tradició dualista es troben en la Pèrsia sasànida i perdurà al llarg de tota l’Edat Mitjana. Els paulicians, secta maniquea del regne d’Armènia, deportats pels bizantins als Balcans, introduïren la ideologia dualista entre búlgars i eslaus. En els Balcans aquesta ideologia es denominà Bogomilisme i es subdividí entre dualistes mitigats i dualistes absoluts, segons el diferent grau d’acceptació del principi bàsic, estenent-se per Iugoslàvia, Bòsnia, Dalmàcia i Sèrbia, on perdurà fins a mitjans del segle XV, en que la islamització acabà amb ella.

Els bogomils foren el primer coneixement que tenim dels càtars. Un sacerdot cristià, de nom Cosmas, explicà en una carta, l’any 1000, que hi havia una heretgia dualista a Bizanci i a Bulgària. En aquest país el pope Bogomil - d’aquí el nom que reberen els seus seguidors - la convertirà en la religió d’estat búlgar.  Cosmas diu sobre ells: «posen en pràctica una existència d’humilitat i penitència, revestits de roba senzilla, alimentats frugalment, amb una vida marcada pel caminar incessant i la mendicitat».

Aquesta descripció coincideix amb la dels càtars del Llenguadoc, però no sabem exactament com van arribar de Bulgària a Occitània. Probablement els mercaders que comerciaven pel Rin, inculcarien aquestes idees a les gents dels ports de destí, formant els primers nuclis. Des de el segle XI els bogomils de les costes de Dalmàcia s’infiltraren, gràcies a les relacions comercials, en les ciutats del Nord d’Itàlia, el Sud de França, Espanya i Alemanya, començant a ser coneguts amb el nom de càtars.

Tenim constància d’una sèrie de fogueres on eren cremats els heretges. La primera fou a Orleans, on deu predicadors maniqueus foren cremats per ordre de Robert el Piadós. Després trobem fogueres a Lieja, l’any 1144, a Colònia i ja tot un arc que va des de l’Alemanya actual fins als Països Baixos i el nord de França; seguint les fogueres reconeixerem el primers nuclis càtars.

La base de la doctrina neomaniquea es trobava en el problema del Mal i es resumia en la confessió de fe: «En un principi existien dos principis, el del Bé i el del Mal, i en ells existien, des de tota l’eternitat, la Llum i les Tenebres; del principi del Bé ve tot el que és Llum i Esperit; del principi del Mal, tot el que és Matèria i Tenebres. Si el que és visible i material és diabòlic, per ser obra del Déu del Mal, per atrapar al Déu bo, convé destruir allò que és dolent.» Segons aquesta doctrina, doncs, el suïcidi no és un pecat, sinó una alliberació.

Menyspreaven de l’Església Romana: la jerarquia i el sacerdoci, els sagraments, el signe de la creu, el culte i els temples. Distingien entre els seus adeptes, dos categories: els iniciats i els perfectes. Aquests portaven l’escepticisme al màxim, eren vegetarians i s’abstenien de menjar carn i qualsevol altre producte animal, utilitzaven vestit negre i alguns arribaven a practicar l’endura (dejuni prolongat fins a la mort). Els seus rituals eren molt simples: oracions i pregaries, i un sacrament anomenat consolamentum, acte principal del qual era la imposició de mans. Al front de cada comunitat hi havia un diaca i al de varies un bisbe, acompanyat del fill gran, el seu successor; aquests constituïen la jerarquia o clero.