La professora de
literatura de la Universitat Nacional Espanyola a Distància (UNED), Dolors
Esteva, assegura que “algunes dones medievals van començar a emancipar-se a partir
de la lliure elecció de la castedat”. Aquesta afirmació es basa en
l’estudi de textos escrits entre els segles VI o X per personatges com la
religiosa viatgera Egeria, l’esposa fidel Dhuoda, la metgessa ginecòloga
Tròtula i les canonistes Ildegarda i Hroswitha.
“Existeixen homes de
cervell gran, rostre de color apagat, però ulls de foc quasi serpentins, venes
dures i fortes per les quals corre una sang densa i negrosa, amb músculs
desenvolupats i durs i grossos ossos [...]. Aquests són tan luxuriosos que es
comporten amb les dones com bèsties o rèptils. Estan plens d’amargor, àvids,
mancats de saviesa, sense moderació en el plaer sexual: amb les dones es
comporten com ases libidinosos. Si no poden ofegar el seu desig es tornen bojos
pel frenesí que tenen en el cos. Quan tenen l’ocasió d’unir-se carnalment
s’aplaquen, però la seva abraçada està colmada de plaer ambigu i desagradable
per a les dones, carregada d’un sentit de mort com el dels llops quan assalten
[...]. La suggestió diabòlica en aquests homes és tan poderosa que, si
poguessin, matarien la seva dona en el coit, perquè en ells no hi ha amor ni
tendresa”.
La cita pertany a la canonista, filòsofa, visionaria,
compositora i potser també abadessa Ildegarda, que va viure a principis del
segle XII, inici de la Baixa Edat Mitjana. El text, on es descriu un home
demoníac, serveix per a l’autora per reclamar una igualtat entre sexes “des del
sentit de l’amor i la protecció de l’home vers la dona, tot i admetent la
inferioritat biològica de la dona”, explica Dolors Esteva, segons la qual “Ildegarda
accepta que la dona necessita un home protector, però no una bèstia”.
L’opció
per la castedat.
El cas d’Ildegarda no és únic, sinó que és la culminació d’un corrent
iniciat cap al segle VI. La professora Dolors Esteva assegura que durant l’Alta
Edat Mitjana es poden trobar diferents casos de dones que han deixat textos
escrits i que, d’una o altra manera, van optar per la castedat. El fet
d’assumir la virginitat els va permetre desenvolupar el seu intel·lecte, així
com deslliurar-se de la tirania dels que haguessin estat els seus esposos. “Fins a un cert
punt poden ser considerades les primeres dones científiques i emancipades
d’Occident, ja que el paper del sexe femení durant la Grècia i Roma clàssiques
va ser nul”.
Dolors Esteva també considera que en aquest inicial
alliberament femení hi va jugar un paper clau l’aparició del cristianisme. La
majoria de les dones que van escriurien un llatí més o menys col·loquial en
aquella llunyana Alta Edat Mitjana posseïen, a més de rendes i llinatge, un
accentuat sentit religiós. “La dona s’allibera de l’home anant al convent,
seguint l’exemple de la virginitat de Maria. Es manté casta i verge per no
estar supeditada a l’home. Aquest fenomen pot ser considerat un principi
d’emancipació encara que no massa conscient”, afirma Dolors Esteva.
Ja al segle VI, Egeria, de la qual alguns estudiosos
diuen que era monja, escriu un llibre de viatges a Terra Santa titulat Itinerarium,
que la porta a Jerusalem, la muntanya del Sinaí i fins a Constantinoble. Tres
segles més tard hi ha l’exemple de Dhuoa, que ha deixat escrita l’obra De
mare a fill (apareguda a Edicions La Sal en traducció de Mercè Otero).
Abandonada pel seu espòs, que a més li pren els fills i
per endur-se’ls a la croada amb l’exèrcit de Carlemany, Dhuoa queda sola i
profundament entristida. Com a resultat d’aquella situació decideix escriure un
llibre per educar el seu fill Guillem en l’amor a Déu. En el seu cas, la
castedat no l’escull, però sí que li serveix per realitzar-se, ja que, a més
d’escriure, fa de senyora feudal administrant les possessions familiars.
A metgessa i ginecòloga Tròtula de Salern, introdueix
algunes modificacions a les teories d’Hipòcrates i Galè, la més important de
les quals és “el donar confort al malalt” en lloc de confiar en la regeneració
espontània. Però a part de teorització d’aquest aspecte tan femení i alhora
cristià dins l’art mèdica medieval, la preocupació principal de Tròtula aviat
se situa en les malalties de les dones, tema sobre el qual va escriure un
tractat.
Tròtula escriu que “com que les dones no tenen prou
calor per assecar l’excés d’humors dolents que es formen quotidianament en
elles, i com que la seva innata fragilitat no els permet suportar l’esforç
d’expel·lir-los naturalment a través de la suor, com fan els homes, llavors la
naturalesa mateixa, davant la manca de calor, els ha assignat una forma
especial de purificació, es a dir, la menstruació, que la gent comuna anomena les flors.
De fet, com que els arbres sense flor no produeixen fruits, així les dones
sense les seves pròpies flors estan privades de la facultat de concebre”.
Preferir la mort a l’home
Hroswitha, com Ildegarda
igualment canonista del dret femení, “reivindica la castedat i la
virginitat; defensa la dona que no vol estar en relació amb l’home”, assenyala Dolors Esteva.
Aquesta actitud queda plasmada en un dels seus drames, El martiri de les verges santes
Àgape, Quiònia, Irene (la historia d’una seducció) o en el també drama Resurrecció
de Drusiana i Cal·límac, en què una Drusiana allunyada fins i tot del
llit del seu legítim espòs demana a Déu que l’alliberi del seductor Cal·límac,
encara que sigui amb la mort. Al final es mor.
Aquests cinc exemples de dones fins
a un cert punt emancipades corresponen a l’Alta Edat Mitjana, un període
d’altra banda marcat per la brutalitat en les relacions humanes i també entre
sexes. Els models d’Eva pecadora (d’ella neix la veritat teològica de la
debilitat femenina, molt difosa per predicadors i teòlegs que vituperen la
dona) i de Maria (verge i lliure) conviuen i configuren una antítesi de
pensament. El primer alliberament feminista, segons Dolors Esteva, segueix
òbviament la línia mariana i es consolida entre les classes nobles durant el
segle XII.
“La riquesa que ve de les Croades i
l’establiment per part de l’Església de les treves fa incrementar la vida
social, l’oci i el fet lúdic als castells”, explica l’estudiosa, segons la qual
aquests canvis comporten “l’arribada de l’amor cortès i del protagonisme de
la dona per la seva bellesa. Es dóna un procés de culte, adoració i
dignificació de la dona noble, que d’alguna manera també devia arribar a les
classes socials pobres”.
Aprofitament de la Feminitat.
L’estudiosa Dolors Esteva
situa un canvi qualitatiu al segle XII, quan l’aprofitament dels recursos de la
feminitat farà menys necessari recloure’s en un convent per desempallegar-se
dels homes. És el moment en què El Tractat d’amor d’André Le
Chapelain marca una època i obre pas a figures com les comtesses de Champagne o
Flandes i els seus famosos Judicis
d’amor.
Cortesanes literates com
aquestes protegeixen clergues i trobadors, i es converteixen en mecenes
d’escriptors com Chrétien de Troyes, a qui la comtesa de Champagne va obligar a
caracteritzar un Lancelot “titella de les dones” a la novel·la Els Cavallers de la Taula Rodona.
Tot i que la poesia
trobadoresca s’allarga fins molt més tard, fins a Petrarca, la misogínia
reapareix amb força a mitjans del segle XIII, explica Dolors Esteva, segons la
qual als segles XIV i XV es produeix un retrocés molt gran. “Durant
el Renaixement els únics que mantenen idealitzada la dona són els poetes
neoplatònics. Però en la realitat a través dels predicadors, la dona està molt
vituperada”.
La seva anàlisi lineal es clou amb Cervantes: “A través de la seva profunda
humanitat, la dona reivindica un principi de llibertat al marge de l’amor i de
l’home. La dona sap per què lluita, pels seus propis ideals en l’amor”.
“Retaule de la Transfiguració” de Bernat Martorell
Ignasi
Aragay
Diari
AVUI
22/12/1991
No hay comentarios:
Publicar un comentario