Un home
s’estava ofegant. No sabia nedar, havia caigut a l’aigua i feia esforços per
sortir-se’n. Va passar un altre pel seu costat, i des de fora de l’aigua li va
dir: “Doni’m la mà, i el trauré fora”. Però el de dintre de l’aigua no li feia
cas. L’altre insistia: “Doni’m la mà, li estic dient, i el salvaré”. Però res.
El que s’estava ofegant només feia que gestos de negació amb el cap. Al final,
el qui volia salvar-lo es va adonar de la situació i li va dir: “D’acord. No em
doni la seva mà. Aquí té la meva, i agafi-la”. Aleshores sí; aleshores el bon
home sí que va allargar la mà, va agafar la que l’altre li donava i va poder
sortir de l’aigua.
És exagerat, d’acord. I segur que entre nosaltres no hi ha ningú que tingui una
actitud tan increïblement egoista. Però, ¿voleu dir que a vegades no preferim
passar-ho una mica malament abans que cedir, abans que canviar d’opinió, o
abans que haver de deixar una cosa que és nostra? Penseu si realment esteu
disposats a col•laborar, a participar, a fer que tots s’ho passin bé, a cedir,
a pensar en els altres... No esperem que ens donin la mà. Donem abans la
nostra. També nosaltres hi sortirem guanyant, perquè la nostra convivència
encara serà millor del que és. I tots n’estarem més satisfets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario